Presentació

Diuen que una imatge val per mil paraules. Però si la imatge va acompanyada per paraules, per alguns ulls, està més completa. El cinema mut prescindia de paraules, però quan per fi s’hi varen introduir, es van fer inseparables.

Valga aquesta xicoteta introducció per explicar que, malgrat les dues exposicions que es van fer sobre el nostre barri al 2003 i 2004 amb discs compactes inclosos i bastant completes, he cregut necessari, ara que per raons d’edat puc fer una mirada arrere amb més perspectiva, presentar un blog que reculla bona part d’aquelles imatges que ens brindaren, gràcies a l’enorme treball d’una colla de gent que estima el nostre barri, i fer-hi algun comentari que les il·lustre. He d’advertir, tanmateix, que, en ocasions, les paraules que hi puguen aparéixer, seran fruit dels meus records personals i que entenc, en conseqüència, que algú puga discrepar o matisar el que jo diga. Ningú posseeix la veritat absoluta. Si algú vol fer-me alguna apreciació o enviar-me alguna foto estaré encantat.

D’entrada, voldria fer una remarca especial sobre la designació del nostre barri, ja que aquest s’usa en moltes ocasions per a descriure espais que no ens pertanyen. Així, és molt habitual que en nomenar el nom de la nostra platja, molta gent es referisca a la Malva-rosa incloent-hi totes les platges del nord de la ciutat. Aquesta confusió és molt habitual, no solament amb la gent de fora de València, sinó amb molta gent de la nostra pròpia ciutat. Molt a sovint sentim els mitjans de comunicació, que estan fent alguna crònica sobre la platja de la Malva-rosa,  mostrar-nos imatges de la platja de les Arenes, per exemple. Fins i tot als discs compactes citats anteriorment o en d'altres pàgines i/o blogs també passa. El territori que ocupa el nostre barri és molt clar. A l’est tenim la mar, al nord la séquia de Vera, al sud la séquia de la Cadena (en el seu defecte l’avinguda Tarongers)  i a l’oest les vies, tan del tren com del tramvia. Per tant, no pot haver-hi ha cap marge d'equivocació.

Finalment advertir que he titulat el blog La Malva-rosa en blanc i negre, perquè no comentaré un altre tipus de fotos, i solament aquelles que arriben als anys 70, encara que, curiosament, l’aparició generalitzada de les fotos en color quasi coincideix amb aquestes dates. En algunes hi inclouré records personals, en d’altres, em limitaré a sintetitzar informació coneguda o sentida. Es tracta, en conseqüència d’una elecció personal. M’he posat dues limitacions més: d’un costat, únicament comentaré  fotos que es referisquen a espais i obviaré, ex profeso, d’aquells espais que queden fora del nostre barri, com poden ser l’horta o les platges del Cabanyal. Excepcionalment faré alguna referència a la Patacona, al monument a Sorolla o a l’ermita de Vera. D’un altre costat, malgrat que a les fotos ixen persones, la meua intenció és prescindir-ne i parlar exclusivament dels espais, però també en faré alguna excepció.

Plànol de la Malva-rosa.

Els inicis

Hauríem de començar, lògicament, pel naixement del nostre barri. I  en això té molt a veure En Felix Robillard Closier, botànic francès que s’instal·là a la Malva-rosa el 1857, quan aquesta zona encara conservava les característiques pròpies d’una marjal. Pràcticament va comprar mitja Malva-rosa i va dessecar bona part dels terrenys,  per a la qual cosa va utilitzar diverses espècies vegetals, entre elles, grans quantitats de geranium odoratissimun, la popular malva-rosa.

Creà un establiment d’arboricultura i convertí la Malva-rosa en un jardí amb un viver que tindrà una varietat molt diversa de plantes, arbres, arbustos i flors. El 1871 comprà un edifici al final de l’avinguda Malva-rosa que, a partir d’aquests moments funcionaria com l’eix del barri, i el transformà en una fàbrica de sabó. A partir d’ací es dedicà a crear essències, dintre de les quals destacà la ja citada malva-rosa, que serà la que done nom al nostre barri. La fàbrica serà la primera d'essències establerta a Espanya i la primera de sabons tocador i perfumeria establerta a València

Curiosament, el nostre barri no tenia ni un carrer ni una plaça dedicada a tan insigne personatge. Davant la insistència de l’Associació de Veïns, finalment l'Ajuntament de València accedí a dedicar-li una plaça situada entre l’avinguda Malva-rosa i el carrer Illa de Ferro. A la plaça es va construir una espècie de parc amb un monòlit amb fons del "pla Zapatero". La retolació de la plaça enjardinada es va produir en silenci. Robillard va ser víctima de la tensió política entre el PSOE, que va posar en marxa el "pla Zapatero" per reduir l'atur en els ajuntaments, i el govern de Rita Barberá, que no va inaugurar en eixe període  ni una sola obra del pla, per mantenir-lo en l'ombra. Ni tan sols hi ha una llegenda al costat del monòlit. Ni rastre de la història del jardiner. Per a més inri i per increïble que ens resulte, no s'hi va plantar ni una malva-rosa.

Casa família Robillard.

Tota la família Robillard.

Treballant en el camp.

Recol·lectant les flors.
 
Jardí de casa dels Robillard.

Calderes fàbrica perfums.

El pont moro

El seu nom pot dur-nos a l'engany perquè, pel que es veu, ni és moro, ni romà, ni romànic. De fet, segons els últims càlculs, no ha de tindre més de 300 anys i s’alçà per salvar la séquia de Vera per on probablement havien de circular carros ben carregats. El perquè del nom és un misteri, diríem que era el monument de la Malva-rosa més antic, però ni els veïns l'hi feren molt de cas, ni quan es va deteriorar greument l’Ajuntament féu res per evitar-ho. Així que l’ajuntament d’Alboraia d’un dia per un altre el desmuntà i se l’emportà al seu poble on actualment el podem observar dins una zona enjardinada dels afores d’eixe municipi.

Ací ja s'aprecia el seu deteriorament.

 

Ja ha desaparegut una part del pont.

Aquesta seria una de les últimes imatges abans del seu desmantellament i trasllat a Alboraia.

Xalet Blasco Ibañez

Blasco Ibáñez va manar construir el xalet original en 1902. En aquest moment es tractava d'una platja solitària, amb abundant vegetació i allunyada del nucli urbà, que va proporcionar l'escriptor certa tranquil·litat i assossec per dedicar-se a la seua activitat literària. La casa destacava per la seua magnífica galeria de columnes i cariàtides, decorada amb frescos d'estil pompeià, presidida per una imponent taula de marbre de Carrara. Després de la guerra civil , l'edifici va ser confiscat per l'Ajuntament franquista i utilitzat de 1942 a 1962 com Escola de Flechas Navales , per la qual cosa va patir importants desperfectes. Es va tancar la terrassa i van desaparèixer les columnes i cariàtides. Posteriorment, la casa va ser ocupada per famílies marginals i d’aquesta manera es va accelerar el seu procés de degradació. Els hereus de Blasco Ibáñez en 1980, el van vendre a l'Ajuntament de València. No obstant això, l'estat de l'edifici era tan ruïnós, que en els anys 90 es va enderrocar i es va procedir a la seua reconstrucció seguint els plànols originals. La Casa Museu Blasco Ibáñez va ser oberta al públic i integrada en la xarxa de museus municipals de l'Ajuntament de València el juny de 1997.

Els meus records provenen de quan el que quedava del xalet estava ja ocupat per una família de gitanos Al seu interior hi havia una morera, en aquella època tenia a casa cucs de seda, així que  m’endinsava en el recinte i m’enfilava a l’arbre per collir les fulles que eren l’aliment indispensable per a donar-los de menjar. Mai vaig tindre cap de problema.

Aspecte incial que tenia el xalet quan es va projectar.

Blasco Ibañez contemplant la mar damunt d'una taula de marbre.

Blasco Ibañez recolzat en una de les cariòtides

Elena Ortuzar, segona dona de Blasco Ibáñez.

Part de darrere del xalet.

S'aprecien els canvis evidents després d'haver estat ocupat el xalet pels Flechas Navales.

Quan vinga la riuada es deteriorarà de tal manera que seria abandonat.