El pont moro

El seu nom pot dur-nos a l'engany perquè, pel que es veu, ni és moro, ni romà, ni romànic. De fet, segons els últims càlculs, no ha de tindre més de 300 anys i s’alçà per salvar la séquia de Vera per on probablement havien de circular carros ben carregats. El perquè del nom és un misteri, diríem que era el monument de la Malva-rosa més antic, però ni els veïns l'hi feren molt de cas, ni quan es va deteriorar greument l’Ajuntament féu res per evitar-ho. Així que l’ajuntament d’Alboraia d’un dia per un altre el desmuntà i se l’emportà al seu poble on actualment el podem observar dins una zona enjardinada dels afores d’eixe municipi.

Ací ja s'aprecia el seu deteriorament.

 

Ja ha desaparegut una part del pont.

Aquesta seria una de les últimes imatges abans del seu desmantellament i trasllat a Alboraia.

Xalet Blasco Ibañez

Blasco Ibáñez va manar construir el xalet original en 1902. En aquest moment es tractava d'una platja solitària, amb abundant vegetació i allunyada del nucli urbà, que va proporcionar l'escriptor certa tranquil·litat i assossec per dedicar-se a la seua activitat literària. La casa destacava per la seua magnífica galeria de columnes i cariàtides, decorada amb frescos d'estil pompeià, presidida per una imponent taula de marbre de Carrara. Després de la guerra civil , l'edifici va ser confiscat per l'Ajuntament franquista i utilitzat de 1942 a 1962 com Escola de Flechas Navales , per la qual cosa va patir importants desperfectes. Es va tancar la terrassa i van desaparèixer les columnes i cariàtides. Posteriorment, la casa va ser ocupada per famílies marginals i d’aquesta manera es va accelerar el seu procés de degradació. Els hereus de Blasco Ibáñez en 1980, el van vendre a l'Ajuntament de València. No obstant això, l'estat de l'edifici era tan ruïnós, que en els anys 90 es va enderrocar i es va procedir a la seua reconstrucció seguint els plànols originals. La Casa Museu Blasco Ibáñez va ser oberta al públic i integrada en la xarxa de museus municipals de l'Ajuntament de València el juny de 1997.

Els meus records provenen de quan el que quedava del xalet estava ja ocupat per una família de gitanos Al seu interior hi havia una morera, en aquella època tenia a casa cucs de seda, així que  m’endinsava en el recinte i m’enfilava a l’arbre per collir les fulles que eren l’aliment indispensable per a donar-los de menjar. Mai vaig tindre cap de problema.

Aspecte incial que tenia el xalet quan es va projectar.

Blasco Ibañez contemplant la mar damunt d'una taula de marbre.

Blasco Ibañez recolzat en una de les cariòtides

Elena Ortuzar, segona dona de Blasco Ibáñez.

Part de darrere del xalet.

S'aprecien els canvis evidents després d'haver estat ocupat el xalet pels Flechas Navales.

Quan vinga la riuada es deteriorarà de tal manera que seria abandonat.

L’aeròdrom

Una de les coses que molts veïns de la Malva-rosa desconeixíem és que la nostra platja durant un temps exercí d’aeròdrom de València, pràcticament des de 1911 a 1932 que és quan s’inaugurarà l'aeroport de Manises. Un any abans havien començat les exhibicions. 

 

 

  

Fábrica de carbó coneguda com Ballesteros

Ceferino Ballesteros construí al 1916, en una gran parcel·la del nostre barri, una fàbrica que treballava el carbó fent bloc conglomerats que estaven destinats a les màquines de vapor dels trens. Estava situada entre el col·legi Cavite actual i arribava al carrer Río Tajo. Evidentment allí treballava bona part dels veïns del nostre barri. Hi havia una via que venia pel carrer Cavite, anomenada via del Puig o pedrera i que travessava la fàbrica. En eixir s’ajuntava amb d’altres vies: la del trenet i la que procedia de l’antiga estació d’Aragó, anomenada via xurra.

Sent jo molt menut veia passar, parsimoniosament, el tren pel carrer Cavite. Anava tant lent, que alguns xiquets aprofitaven per pujar en marxa i baixar, jo no tinc consciència d’haver-ho fet, però tampoc m’estranyaria. Anys després, quan la fàbrica es tancà, encara romangueren les vies del tren durant molts anys. I al lloc que avui està ocupat per uns blocs de color rogenc i atovó caravista construïts per la Caixa d’Estalvis de València, entre els carrers Cavite i l’avinguda Malva-rosa, restà una zona coneguda pels xiquets com “la alambrada”, perquè efectivament estava tancada per fil d’aram, tot i que això no ens suposà cap impediment per convertir-la en una zona de jocs. Allà caçaven parotets entre els joncs, arrencàvem els joncs per, després de trossejar-los, convertir-los en projectils dels nostres tiradors. I a més, ens pujàvem als vagons que encara restaven allà. Tot un camp d’aventures.

Vista aèria, al centre s'aprecia  la fàbrica.

Vista externa. Al fons la platja.

Interior de la fàbrica.

Foto d'empresa. Tots els treballadors posen.

Com quasi sempre, un treballa i la resta miren a la càmera.

 Menjador dels treballadors de Ballesteros.

Descampat davant la fàbrica, que els xiquets anomenàvem la alambrada.

Hospital Sant Joan de Déu

La seua construcció s’inicià en 1907 i el 1913 fou inaugurat aquest asil-hospital de l’orde Hospitalària d’Espanya amb un estil modernista, tot procurant que les brises marines i els banys avançaren la curació dels malalts. Dissenyat per l'arquitecte Francisco Mora Berenguer respon a una nova concepció higienista que es reflecteix en la disposició oberta de l'edifici amb àmplies galeries i terrasses per aprofitar els beneficis del sol i de la brisa marina. En el seu origen estava dirigit pels religiosos de l'ordre, els quals bàsicament funcionaven en base a almoines. L'hospital es dedicava a la cura dels pobres i malalts, però s’especialitzà en la cura de xiquets i invàlids. Actualment és un modern centre hospitalari. Des de 1991 és un centre privat i es denomina Hospital Valencia al mar.

 

Aquell que precisava d'ajuda la tenia.