Séquia de Vera. Ermita i església.

La séquia de Vera és el límit natural que separa els termes municipals d’Alboraia i València en el nostre barri. Tot i això, els malva-rosins mai hem sentit que en travessar la sèquia estiguérem en un altre municipi. És més, no crec que la gent que actualment viu a la vora del terme municipal d’Alboraia se senta molt d’aquella població.  El cas és que la sèquia sempre ha format part de la vida del nostre barri, sobretot per tots els inconvenients que ens han causat. Totes les restes que llauradors i d’altra gent abocava a la sèquia acabaven en la nostra platja. Era repugnant veure, en ocasions, totes les coses que posteriorment la ressaca ens retornava. A més dels problemes infecciosos que podia causar i conseqüentment el que això suposava per als banyistes, s’unia el perill de què en algun moment algun xiquet poguera ofegar-se. Desgraciadament, i pese a les advertències que es feren pel veïnat, finalment ocorregué la notícia no desitjada: un xiquet morí ofegat al 1978. No és fins al 1980 quan els problemes començaren a desaparèixer amb el seu cobriment i canalització. A més es construiria una depuradora i un emissari submarí que enviaria l’aigua després de depurada mar endins.

                                      A principis del segle XX no era tan rar veure aquesta imatge.

      En canvi la que més guardem en la retina era veure tota la porqueria que s'acumulava especialment en la desembocadura.

           Al final del carrer Isabel de Villena per travessar la sèquia calia passar per aquesta passarel·la.

 Protesta veïnal, a causa dels problemes que ocasionava la sèquia.

Ermita i església

Associada a la sèquia sempre ha estat l’església i l’ermita. Abans la gent de la Malva-rosa anava a celebrar bodes, batejos i comunions a l’ermita, però a partit de mitjans els anys 50, la parròquia de la Immaculada de Vera, que és així com es diu, començar a celebrar eixos esdeveniments. És curiós que ma sogra es casara en l’ermita, però ma mare ja es va casar al 55 a l’església. Tanmateix per als habitants del nostre barri l’ermita sempre ha tingut un sabor especial. Finalment fou reconvertida en Museu de l’agricultura valenciana. Anar a visitar-la, a més, té l'al·licient de visitar el restaurant El Famós a fer una paella.

 

L'ermita.
 

 

L'església.

    Els responsables de la parròquia sempre han estat molt sensibles als problemes obrers. En la imatge, una   assemblea de treballadors vigilats de ben a prop per la policia.

Associació veïns

Tot i advertir que no parlaria de gent, una de excepcions que faré és aquesta. Al 1970 es consolida al nostre barri la “Asociación de Cabezas de família“ que serà la precursora de la posterior Associació de veïns, de grat record per a molta gent del nostre barri perquè fou catalitzadora dels anhels del veïnat per tractar d’aconseguir una sèrie de millores bàsiques i imprescindibles. Les reivindicacions que des d’allí s’impulsaren probablement ens facen recordar que, pese a les discrepàncies naturals, hi havia uns objectius comuns que un cop arribada la democràcia sembla que es van diluir. Especial menció al primer president, Antonio Sanchis Pallarés, que al 1994 publicaria l’obra “Historia de la Malvarrosa”. Hui aquell ambient que es respirava a l’Associació ha desaparegut, fins i tot la seua ubicació és distinta, i a més de l’antiga existeix una altra associació de veïns anomenada “Amics de la malva”.

Cine Malvarrosa

Aquesta és l'unica foto que he trobat de la façana de l’edifici. Encara que a penes arribaria a estar 20 anys al nostre barri (del 60 al 77) sens dubte omplí els espais d’oci del veïnat que abans havia d’anar al Cabanyal (Imperial, Merp, Musical) o inclús al Grau (Levante) Arribava quasi a les mil localitats. Dissabtes i diumenges, tot aprofitant el programa triple que s’oferia, molta gent se´n duia el berenar i el sopar i allí s’estaven una bona estona. Al 81 fou tancat i substituït per un supermercat (Superette) que després se’l quedaria el Mercadona.

Façana del cine Malvarrosa

 A la dreta de la imatge s'aprecien unes escales per on s'accedia a la porta.

Orxateria “Tío Pepe”

Tampoc he trobat ni una foto d’aquesta orxateria que estava ubicada al final de la Malva-rosa, a la vora de la sèquia de Vera. Tal vegada aquest emplaçament fora el que obligarà a la gent a cercar altres locals, perquè els efluvis que d’allí eixien no eren propicis a passar molt de temps. Això sí, l’orxata era molt bona i era la mateixa que feia el “Tío Pepe” al Cabanyal.